Donostiako Maratoi Cronika

Ma-ra-tó 3 síl·labes que en el món atlètic sonen com a un repte que pensem sovint inassolible. Es ben veritat que acabar un 10.000 o bé una mitja proporciona un alt grau de satisfacció però cada vegada que creues la línia d’arribada d’aquestes curses penses que encara en vols més.

Ma-ra-tó 3 síl·labes que simbolitzen tot un mite en el món esportiu i olímpic. A tots ens bé al cap imatges del jocs on veiem els corredors esperonats per la gent que els animaven incansablement pels carrers per on passava la cursa.

Ma-ra-tó 3 síl·labes que ens evoquen ineludiblement a esforçar-nos corre i corre i corre. Però no hi a res millor que fer-ho per poder finalitzar aquests “maleïts” 42km i 195m i a ser possible fer-ho amb un tímid i cansat somriure als llavis.

Tot això se’m va passar pel cap el dia que varem decidir a finals de la primavera passada que prepararíem a consciencia la cursa “donostiarra” del 30 de novembre del 08...

El dia va començar ben d’hora quan a les 6h45 va sonar el despertador, desprès de un esmorzar ja esdevingut típic de les pre-cursa (pa bimbo , pernil dolç, formatge i suc de taronja) vam enfilar cap a San Sebastian entre dubtes sobre el temps i amb els nervis enganxats a l’estomac. Aparcar el cotxe va esdevenir el primer repte del dia ja que els carrers adjacents a Anoeta estaven plens a vessar però finalment van obrir l’aparcament de l’hospital. Desprès dels rituals abans de la cursa com la vaselina, les tirites als mugrons i la verificació pertinent que els mitjons no ens faran llagues anem cap a la sortida tot escalfant tranquil·lament. Deu minuts abans de la sortida ens trèiem el jersei del club i rebem els efusius ànims per part dels companys per anar cap a la sortida. Allà ens trobem a dos atletes del km0 ponent i intercanviem 4 paraules abans de tret de sortida.

9h00 Hora H comença la nostra aventura maratoniana tot comentant “Ja hi som nois!!!!” la primera volta es fa molt curta i el ritme es manté constant al voltant del 4:30. Passem per primer cop per Anoeta i ja ens envaeix l’emoció de la marató. Enfilem carrers amunt cap al Kursaal i la platja de Gros tot just desprès ens creuem un paio que corre completament despullat fotia 7 graus, tu si que en saps crack!!! Gaudim del passeig de la concha i ens endinsem per un polígon industrial sense gaire interès. En aquell moment anàvem els 4 del club a davant de un grupet de 20 persones que felicitàvem al Mister per la manera en que clavava els quilometres (Que grande eres Edgar!!!). Malauradament el cos del Cesar comença a acusar el constipat i ens diu que anem fent. Quina llàstima amic!

A la segona passada per la concha talment un nen petit li dic al Mister “tengo pipi” hem va mirar de reüll i hem va dir “Aguanto un poco hombre!!!”. Aquí vam entrar al centre i l’ambient ens van ficar els pèls de punta tothom animava i això ens va fer augmentar el ritme i el Mister (Quin gat vell) ens va fer afluixar que la cursa encara quedava uns quants km. A la mitja vam passar a 1h26’35. Vamos muy bien mister!!! Uns km desprès la meva bufeta no aguantava més i vaig tenir que parar a fer una pixadeta. Sort que al tornar vaig trobar-me a la Eva que hem va acompanyar fins a retrobar-me amb el grupet.

Aquí vam passar per Anoeta i vaig pensar vinga noi que només queda una volta. La Eva ens va portar en safata de plat tota l’estona, ens recollia l’aigua, ens obria les ampolles, ens donava els Power gel. Eva: quina magnifica llebre-assistència!!!! Al km 30 hem trobava força bé però vaig pensar espera al famós mur del 35 que va passar com si res. La segona entrada a la ciutat va ser genial l’emoció era màxima quedaven uns 5 km i ja sabíem que aquesta marató no se’ns podria escapar. A partir del 38 la super llebre va augmentar una mica el ritme i va tocar apretar les dents. 39, 40,41 i finalment l’apoteosi final: l’entrada a l’estadi. Es difícil descriure aquest moment se’t passen mil coses pel cap però lo més important ACABARÉ UNA MARATÓ, l’Edgar hem va fer accelerar (Es lo mio!!!) i vaig poder adelantar unes quantes persones a la darrera volta per creuar la línia d’arribada (3h13’08) i abraçar-me efusivament amb l’Edgar l’autèntic artífex d’aquesta fita.
Voldria agraït a tots els que van suportar el fred per animar-nos (la Gemma, el Pepe i la meva dona), a la Eva per la seva fantàstica assistència, al Cesar i l’ Enrique que van entrar, mentalment, amb nosaltres a Anoeta, a tots els companys de l’estadi per les seves constant mostres de suport i sobretot a l’Edgar per fer que pugui gaudir amb ell d’aquest moment inoblidable...